dimecres, 1 de gener del 2014

Hola, no sé presentar-me

És conegut que l'ésser humà és mandrós per naturalesa, i jo en sóc un cas clar. Vull escriure però mai ho faig; a vegades se m'ocorren idees, o a vegades simplement m'aniria bé posar les coses sobre paper (paper virtual, s'entén) per veure-ho tot una mica més clar. Però després m'entra el típic atac de mandritis aguda i acabo llegint el Yahoo Respuestas, o mirant vídeos de gats durant una hora i mitja. La gran guerra de l'home és la de contra la nyonya. Som els fills ganduls de la història. 

A on vull arribar amb tota aquestes dades inútils i referències que destrossen Fight Club? Aquest blog fa temps que és viu, però durant els últims anys ha estat en estat vegetatiu. La meva intenció era començar de zero, però m'agrada l'enllaç i malauradament encara no he descobert com esborrar un blog, i per tant, utilitzo el que queda dels meus anys de joventut a la xarxa per omplir-lo de les coses variades sobre les quals sempre vull parlar i mai trobo cap moment per fer-ho. 

No sé què espero obtenir amb aquest pianista, suposo que acabarà essent més treball personal que res més, un exercici per no perdre la pràctica d'escriure ni la pràctica de pensar, dues coses que em fan molta falta. Encara que penso que això "d'any nou, vida nova" és una xorrada, sí que crec que a punt d'entrar a les portes de no retorn dels 20 anys, em podria treure de sobre la mandra que m'ha acompanyat durant les dues primeres dècades de la meva vida, i posar en marxa (aquesta vegada de debò) una pàgina on m'obligui a mi mateixa a exprimir-me la ment per crear frases amb sentit. O almenys, intentar-ho.